A l’article a propósit de 1 ‘exposició de Joaquim Chancho al Museu de Montserrat el 2005, celebrávem l’obertura a l’art contemporani que signifícava i enunciavem l’in-terés, del Museu i de Montserrat, de consolidar aquesta aproximado a la creado mes actual com a experiénda de reflexió i com a exerdci de renovado i intd • ligenda. En aquest sentit, sota l’impuls del pare Laplana, s’ha posat en fundonament l’Espai d’Art Pere Pruna. Es tracta d’un espai guanyat a la zona de servéis i botiga del Museu i configurat, grácies ais arquitectes Josep M. Garda Fuentes i David Caralt, de manera práctica i dúctil amb uns móduls móbils resolts amb un aspecte elegant i sólid. Aquesta nova sala diferendada permetrá mantenir una programado continuada d’exposidons temporals de pe ti t format que volen ser molt escollides i orientades prefe-rentment ais creadors catalans contemporanis, quelcom que és molt necessari per a normalitzar l’aprofítament del capital artístic i donar suport ais creadors del país.
Un llenquatqe particular
Per inaugurar l’Espai Pere Pruna (el 16 de marc de 2007) es va convidar Javier Puértolas (Binéfar, Osea, 1947), un artista de trajectória constant i consistent, tan discreta com seriosa, que ha assolit un grau de maduresa molt interessant. Ja fa alguns anys que la seva pintura ha ar-ribat a la formulario d’un llenguatge particular que el sitúa al centre del debat pictóric de l’actualitat. La seva és una proposta que planteja qüestions de primer ordre sobre la condició de la imatge i el paper de la pintura al segle XXI. S’insereix en el ñus d’una serie de problemes estétics, pero, mes enllá de la seva detecrió i la seva den* nició, exerceix una práctica pictórica íntima i d’abast líric que li atorga sentit propi.
Llamos, filaments, franges, fosforescéncies, esclats, projeccions, espiráis, mutacions, obertures, superpo-sicions…, una multiplicitat d’efectes i recursos es des-envolupa en aqüestes pintures amb una generositat sorprenent. Assistim amb Puértolas a un brollar exu-berant de colors i estructures formáis. Cal assenyalar que aquesta abstracrió colorista i, només aparentment, freda, amb ressons tecnológics, és una veta poc marcada en el context cátala. Enric Planasdurá, pioner de l’abs-tracció geométrica ais anys cinquanta, o el sabadellenc Joan Vilacasas, creador de les Planimetries, que introduí i híbrida la metáfora urbana al llenguatge informalista, en podrien ser els precursors. Pero és potser en el context espanyol una mica mes recent on trobaríem artistes que plantegen dilemes mes propers ais de Puértolas. Un n’és Luis Gordillo, que ha deconstruit formalment i significativa la imatge i ha contaminat l’abstracció amb l’imaginari pop. En Gordillo, pero, trobem una ironía i un eclecticisme postmodern de qué Puértolas pres-cindeix, potser perqué per a ell encara és possible una mirada emotiva cap al món. Puértolas no és un desencántate és important remarcar-ho. Algunes afinitats mes de fons sí que es podrien tragar entre Puértolas i Juan Uslé. En ambdós hi ha una consciéncia de l’artifícialitat del Uenguatge plástic i de la idea d’estil, pero alhora hi ha una persistent voluntat poética. De la recent fornada d’artistes internacionals que van protagonitzant el reno-vat auge de la pintura, dos poden ser amb els quals li podríem trobar unes certes afínitats. L’alemany Franz Ackermann tradueix en les seves dinámiques i coló ris tes composicions l’aprehensió visual del món urbá globalit-zat; en aixó, de fet, no está tan lluny d’un artista pop com Rosenquist. Per la seva banda, Julie Mehretu estableix uns mapes caótics i oberts mes Ueugers i transparents on es combinen signes i grafismes tractats amb estils diversos. Cal prestar atenció a matisar l’aspecte abstráete del treball de Puértolas. No és estilització, no és un extracte del món polit, limitat o emmotliat responent a necessitats neurdtiques. Podem intuir, al contrari, una necessitat de profunditzar i celebrar la belles» múltiple de les coses.
Entendre el món
No podem entendre bé el sentit d’aquesta pintura si no la inserim en el context de la civilització contemporánia, on es fa cada cop mes imperiosa la necessitat de gestionar l’allau d’estímuls visuals que la caracteritzen. De vegades ens sentim aclaparats pels reclams constants i impertinents que ens envolten: pantalles de vídeo al me¬tro, a les llars, ais aparadors, ais concerts, ais muscas: cartells gegants a les facanes, banderoles ais fanals; foto¬grafíes ais móbils, ais ordinadors, estampades a la roba… Tot, al nostre voltant, interpel.la impacientment la nostra vista. Ara bé, cal evitar caure en l’exaltació entusiasta del nostre present com si els homes que ens han precedit haguessin viscut una experiencia menor o empobrida. El món no és mes present i intensament visual avui en dia que en temps passats. Les viles antigües, els objectes humans, els espectacles de la natura: tot l’entorn podía ser abans tan exaltant i complet com qualsevol espai urbá o qualsevol món virtual del nostre present. El món ha ofert sempre a la contemplació totes les variacions possibles de color, de llum, de volums, d’atmosferes, transparén-cies, totes les textures i tots els accidents, les vibracions, les formes i figures, si la ment les vol construir.
Álex Mitrani
Serra d'Or Cultura I vida | desembre / 07