Les incisions sobre la pell pictórica deixen entreveure fines línies que deixen escapar ei que hi ha sota l’epidermis. El pinzell está educat no per pintar de manera amable sino per burxar el suport fins que aquest deixi entreveure l’esséncia creativa, el volca colorístic que just acaba d’esquerdarse. Si Lucio Fontana va esquincar el quadre en una rebellió poética, Puértolas es fixa ara en qué hi ha mes enllá, qué en podem extreure un cop s’ha produít el tall. Rere les fines obertures, rere les línies que passen i traspassen en totes direccions els mares del quadre cabdellant i descabdellant una vegada i una altra laberints pictórics, hom té la sensació d’estar davant d’aquella explosió primigenia, ser testimoni directo d’una mena de big bang pictóric que encega albora que atrau i absorbeix els nostres ulls. La universalitat d’aquesta primera explosió, pero, no está renyida amb la subtilitat expressiva, i la grandesa de les peces de Javier Puértolas és precisament saber agermanar l’exuberáncia del macro amb la sen-sació d’estar davant creacions pictóriques que bé podrien ser resultat d’una mirada científica, a través d’una lent microscópica.
Mireia Guillaumes
Bonart setembre 2007